top of page

LAUDÒMIA

Francesc Roig

Del 13 de desembre de 2014 al 16 de gener de 2015

 “… Com més la Laudòmia dels vius es replega i es dilata, més creix l'extensió de les tombes fora dels murs. Els carrers de la Laudòmia dels morts són justament amples perquè hi pugui girar el carro de l'enterramorts i s'hi aboquen edificis sense finestres; però el traçat dels carrers i l'ordre de les estances repeteix el de la Laudòmia vivent i, com aquesta, les famílies estan cada vegada més amuntegades, en estrets nínxols superposats. A les tardes de bon temps la població viva visita els morts i desxifra els propis noms en les seves lloses de pedra: a semblança de la ciutat dels vius aquesta transmet una història d'esforços, ires, il·lusions, sentiments; només que aquí tot s'ha tornat necessari, sostret a l'atzar, encasellat, posat en ordre. I per sentir-se segura la Laudòmia vivent necessita cercar en la Laudòmia dels morts l'explicació de si mateixa tot i el risc de trobar-se allí de més o de menys: explicacions per a més d'una Laudòmia, per a ciutats diverses que podien ser i no han estat, o raons parcials, contradictòries, enganyoses.”

Les ciutats invisibles. Italo Calvino

 

Dins les cultures anomenades primitives, la convivència amb la mort és un fet fora de qualsevol dubte. La mort és un element cultural de summa importància. És en el nostre món, aparentment civilitzat, on releguem el fet de morir a un segon pla, o simplement intentem no parlar-ne.

“Laudòmia”, ens enfronta a una situació inusual, els límits entre el món dels morts i el dels vius es confon. S’entrellacen. Es crea una inflexió sobre on comencen l’un i l’altre. En el seu treball, de perfils inquietants, som testimonis de com la Laudòmia viva es fusiona amb la Laudòmia dels morts. Les dues ciutats gairebé no es distingeixen i costa pensar si la Laudòmia dels difunts no ha envaït irremeiablement la tempestuosa ciutat dels vius.

Veient l’obra de Francesc Roig, en aquesta exposició, em venen a la ment les ciutats dormitori, que acullen en nínxols de pocs metres quadrats una ingent població arreu del món.

Llavors imagino totes aquelles persones, que amb prou feines viuen, morint durant hores, en un descans que els portarà de nou a aquell moment luctuós, que té lloc de nit, a les Laudòmies dels vius. La mort ha estès el seu regne, però nosaltres, savis entre els savis, i més eterns que els déus, seguim creient que a la nostra ciutat, miraculosament, la joventut ha instaurat la seva dictadura, i sense donar-nos-en compte hem sigut envaïts per nínxols i mausoleus. Espais on la descarnada a penes s’insinua, i tot i així fa un devastador acte de presència.

A “Laudòmia”, de Francesc Roig, no existeix l’ésser humà com a tal, només el percebem pel miratge que produeixen les restes de les seves construccions, siguin funeràries o arquitectòniques. Al cap i a la fi, ruïnes habitades per espectres que segueixen creient-se vius en una ciutat on s’han difuminat els seus perfils.

Antonio Luque

Fotografies: Francesc Roig

bottom of page