Jordina Ros i Pere Estadella presenten a La Grey dins del cicle Corporeïtat i Resistència 2, una performance ideada per ser contemplada en vídeo, on l'acció esdevé amb elements sonors i de muntatge. Two Cups of Freedom to Drink Anytime desborda acció creativa sense normativa, fins i tot dins del gènere artístic on es troba ubicada.

 

No és fàcil donar-li importància a les sensacions que ens produeix l'art, quan no es troba engabiat en el món de les paraules que fan història. Però si alguna cosa té la performance, és reptar a l'espectador a assolir una certa relaxació davant el constant moviment de fronteres estètiques, emocionals i conceptuals que ofereix dins de l'art contemporani.

 

Tot és tan jove encara, en aquest mitjà d'expressió artística! No oblidem que la performance i el vídeo, al començament dels anys seixanta del segle passat no tenien un lloc definit dins de la institució art. Gràcies a això, encara conserven una certa frescor marginal, a més a més d'oferir infinites maneres de narrar sense lleis aristotèliques. Quelcom molt evident en aquestes accions, on no és el mateix prendre's una tassa de llibertat amb la Jordina o amb el Pere.

 

Totes dues comparteixen espai, i són articulades en el temps de la narració videogràfica, que ajuda a deslligar una de l'altra i a emfatitzar les diferències, però alhora a unificar-les. Em penso que aquesta utilització de la imatge, és un vehicle per mostrar que la mateixa cosa pot esdevenir de mil maneres diferents. Pots prendre tantes tasses com vulguis, a través de la Jordina, del Pere o d'un mateix, perquè totes dues funcionen com a metàfora de la psicologia del propi ésser en un moment determinat.

 

Two cups...  té quelcom que pot recordar a una posada en escena teatralitzada, potser perquè el teatre contemporani també s'ha emmirallat en la performance. Però el que fan Jordina Ros i Pere Estadella, és presentar un híbrid situat en l'intermedi de diferents llenguatges: el dramàtic, el sonor, el poètic i el visual, que aconsegueix una introspecció psíquica amb tocs filosòfics, sobre el temps viscut i la necessitat de deslligar-se del pes del passat en Pere Estadella. I el text poètic, els sons, la veu i l'acció plàstica i constructiva que viu en Jordina Ros l'alliberament a través d'un aïllament autoimposat.

 

En el treball de la Jordina i el Pere sempre hi ha un desafiament cap al públic, perquè prengui partit sobre que li és mostrat: acceptació o rebuig. Encara que és impossible, ja que no existeix cap dualitat en l'experiència de la vida, tampoc en la de la performance.

 

Lídia Porcar