EL MÓN ACCIDENTAL
Xesco Mercé
Del 6 d'abril al 10 de maig de 2024
Fa una bona colla d’anys vaig trobar un d’aquells tresors que l’atzar, diligent i generós, ens procura de tant en tant. Ullava i remenava en un d’aquells encants solidaris que hi ha al l’àrea metropolitana (abans coneguda com a “cinturó roig”), pensats i creats per ajudar aquelles persones a qui la implacabilitat de la vida (o de l’existència o del capitalisme) ha volgut deixar injustament al marge. Entremig de bodegons indissimuladament kitsch, paisatges de pinzellada xinesa o retrats desafortunats, hi havia un paquet de quadres particularment magnètics: fons negre-infinit, cromatisme auster i una distribució de l’espai inquietant, però potser no tant com la temàtica. O, més encertadament, hauríem de dir temàtiques, perquè, a primer cop d’ull, com passa sempre que descobrim un tresor, ja endevinàvem que tot allò no era altra cosa que l’espiell d’un calidoscopi fabulós. Aquelles estranyes imatges em van suggerir concomitàncies múltiples. Només per citar les cinematogràfiques, diria: Buñuel, Kubrick, Herzog o Malick. Me’ls vaig emportar, gairebé sense veure’ls tots, adquirint-los per un preu irrisori que desmereixia ostensiblement la condició de tresor del lot en qüestió.
En arribar a casa i començar a fer una inspecció ocular una mica més minuciosa, vaig veure que, al darrere, tots tenien el títol i la data i el lloc de creació en enormes lletres manuscrites, probablement amb ploma i tinta negra, d’una cal·ligrafia molt peculiar. Totes les pintures eren fetes a Brasil (probablement a São Paulo), durant l’any 1960. Qualsevol data prèvia al meu naixement m’aboca sempre a allò que en diuen el vertigen del temps. Una signatura, humilment minúscula, però d’idèntic estil gràfic, en revelava l’autoria: Josep Travesset i Pijuan. Després d’una ràpida recerca cibernètica a la biblioteca de Babel, em va ser impossible dissociar el seu nom del de la seva companya Anna Rosselló i Elias. Com vaig sentir dir a l’inefable Josep Maria Espinàs, en el seu programa d’entrevistes Identitats, a una incipient TV3: “…penso que quan acabarem aquesta conversa ens costarà molt d’explicar-nos com és possible que uns catalans d’aspecte tan senzill hagin estat capaços de fer el que han fet”. Visionats els 53 minuts d’entrevista (desprès d’una caràtula vuitantera impagable) la meva incredulitat només alimentà més febrilment la meva curiositat.
Aquells dos venerables ancians, l’un de Balaguer i l’altra de Flix, havien viscut un autèntica odissea per tot el mal anomenat subcontinent sud-americà (ells en deien Abya Yala, que és el terme que utilitzen alguns pobles indígenes per referir-se a tot el continent americà). 15.000 quilòmetres recorreguts a peu acompanyant el cavall que arrossegava el cotxe-llar (una mena de rulot) pintat com una pissarra per poder-hi escriure. I tota aquesta aventura amb una nena petita i molta escassetat de calés. El seu periple per vora d’una dotzena de països el van poder explicar en més d’una vintena de llibres, publicats posteriorment. Tres d’ells els vaig trobar de seguida, a la magnífica biblioteca que tenim a l’escola Isabel de Villena. El primer era, potser el més conegut, O catalão (Un català a l’Amazònia). El segon es titulava L’Amèrica marginada i portava una dedicatòria manuscrita a la fundadora de l’escola, Carme Serrallonga, signada per ambdós autors. El tercer era una reedició de l’any 86, sorprenentment prologada per Marta Ferrusola.
Josep (delineant, pintor i escriptor) i Anna (escriptora) tenien una personalitat ricament polièdrica: catalanistes, esperantistes, indigenistes, ecologistes, naturistes, lluitadors socials... Val molt la pena, us ho recomano fervorosament, que seguiu indagant, pel vostre compte, sobre els protagonistes d’aquesta història. Jo vaig tenir la sort de poder parlar amb la seva filla, la petita Carme. Per casualitat, vaig veure que feia campanya per la CUP i fent un parell de trucades, vaig aconseguir-ne el telèfon. Tenia moltes ganes de comunicar-li la meva emocionant troballa.
La Carme, de qui també havia trobat notícies a Internet (membre del PSAN, va estar detinguda i torturada per la policia franquista a la tristament coneguda comissaria de Via Laietana), no va semblar massa sorpresa. La família havia donat els quadres a Solidança per un problema d’espai. Solidança és una associació creada a finals dels 90 amb l’objectiu de promoure la inserció sociolaboral i les accions formatives de col·lectius en situació de vulnerabilitat social de l’entorn. A la seva nau de Sant Joan Despí és on hi vaig trobar les pintures. Inesperadament, per comptes d’acceptar els quadres que jo li volia retornar emocionat, me’ls cedia graciosament, pensant que jo, com a artista, en faria un ús més profitós.
Potser les seves paraules van tenir un aire visionari. Vaig seguir considerant el projecte, donant-li lentes voltes pel cap (per això el tenim rodó, com deia Picabia), un munt d’anys, de forma silenciosa, però redundant. I ara, després de parlar del tema amb molts amics artistes (Benxamín Álvarez, Luis Casado, Diego Tampanelli, Joan Fontcuberta o Domènec), pel que sembla, ha arribat la versió definitiva. Ja fa també uns anys (també per casualitat, per suposat) vaig tornar a tenir noves de l’Anna Rosselló. A l’espai de l’amic artista i cosí David Ribas Boldú, HD Riudebitlles, s’hi presentava una exposició d’il·lustracions sobre un llibre d’ella. L’autor era Miquel Saumell i l’obra es titulava Vençuda sí, doblegada mai (un títol prou explícit). El vaig trucar, em va enviar més informació gràfica i escrita i, per postres, me’n vaig assabentar que la seva filla, la Carme, vivia a Sant Pere de Riudebitlles. Fa ben poc, vaig poder conèixer-la en persona (a ella i al seu marit Francesc), en la inauguració de l’exposició La gran dormida.
Vam poder xerrar del projecte una bona estona, oferint-se a col·laborar en el que calgués. Jo ja havia començat a madurar l’afer i fet els primers experiments. Vaig triar sis dels quadres trobats per fer una nova revisió plàstica i conceptual. En vaig descartar algun, que, tot i tenir una temàtica similar, diferia bastant de la resta, a nivell estètic. I un altre, de més petit, que va pintar la pròpia Anna, molt més anecdòtic i clàssic en la seva factura. El concepte de “Deconstrucció” que va proposar el filòsof Jacques Derrida (i van popularitzar personatges dispars com l’arquitecte Frank Gehry o el cuiner Ferran Adrià) planejava sobre el projecte, però no l’explicava en la seva totalitat. Fins i tot vaig sopesar noves denominacions (a mig camí de d’humor de xarxa social i la meva vessant més punk) com “Codestrucció”.
He treballat, en diverses ocasions, sobre el tema del pas del temps o, més ben dit, dels salts del temps. L’exemple més clar és l’exposició Transtemps 1988-2018, presentada a La Xina A.R.T. de Barcelona. En ella vaig mostrar una trentena de dibuixos començats als 80, en temps de la facultat de Belles arts i acabats trenta anys més tard. Però, en aquest cas, el salt temporal era encara més gran (més de seixanta anys). Tot i això, més que el temps, crec que el que ha regit tota aquesta aventura és l’atzar (arma poderosa, com deien els surrealistes). L’atzar que aquí he rebatejat com El món accidental. He treballat intentant confrontar els quadres originals amb obres meves de tota la meva trajectòria artística. Obres acabades o petits apunts incipients, escultures o fotografies que dialoguin amb les obres del Josep. Com ja he dit, aquells particularíssims quadres em transmetien un munt de suggeriments, però cadascú de nosaltres en descobrirà molts més, personals o transferibles.
Xesco Mercé