Fa una bona colla d’anys vaig trobar un d’aquells tresors que l’atzar, diligent i generós, ens procura de tant en tant. Ullava i remenava en un d’aquells encants solidaris que hi ha al l’àrea metropolitana (abans coneguda com a “cinturó roig”), pensats i creats per ajudar aquelles persones a qui la implacabilitat de la vida (o de l’existència o del capitalisme) ha volgut deixar injustament al marge. Entremig de bodegons indissimuladament kitsch, paisatges de pinzellada xinesa o retrats desafortunats, hi havia un paquet de quadres particularment magnètics: fons negre-infinit, cromatisme auster i una distribució de l’espai inquietant, però potser no tant com la temàtica. O, més encertadament, hauríem de dir temàtiques, perquè, a primer cop d’ull, com passa sempre que descobrim un tresor, ja endevinàvem que tot allò no era altra cosa que l’espiell d’un calidoscopi fabulós. Aquelles estranyes imatges em van suggerir concomitàncies múltiples. Només per citar les cinematogràfiques, diria: Buñuel, Kubrick, Herzog o Malick. Me’ls vaig emportar, gairebé sense veure’ls tots, adquirint-los per un preu irrisori que desmereixia ostensiblement la condició de tresor del lot en qüestió. 

​

En arribar a casa i començar a fer una inspecció ocular una mica més minuciosa, vaig veure que, al darrere, tots tenien el títol i la data i el lloc de creació en enormes lletres manuscrites, probablement amb ploma i tinta negra, d’una cal·ligrafia molt peculiar. Totes les pintures eren fetes a Brasil (probablement a São Paulo), durant l’any 1960. Qualsevol data prèvia al meu naixement m’aboca sempre a allò que en diuen el vertigen del temps. Una signatura, humilment minúscula, però d’idèntic estil gràfic, en revelava l’autoria: Josep Travesset i Pijuan. Després d’una ràpida recerca cibernètica a la biblioteca de Babel, em va ser impossible dissociar el seu nom del de la seva companya Anna Rosselló i Elias. Com vaig sentir dir a l’inefable Josep Maria Espinàs, en el seu programa d’entrevistes Identitats, a una incipient TV3: “…penso que quan acabarem aquesta conversa ens costarà molt d’explicar-nos com és possible que uns catalans d’aspecte tan senzill hagin estat capaços de fer el que han fet”. Visionats els 53 minuts d’entrevista (desprès d’una caràtula vuitantera impagable) la meva incredulitat només alimentà més febrilment la meva curiositat. 

​

Aquells dos venerables ancians, l’un de Balaguer i l’altra de Flix, havien viscut un autèntica odissea per tot el mal anomenat subcontinent sud-americà (ells en deien Abya Yala, que és el terme que utilitzen alguns pobles indígenes per referir-se a tot el continent americà). 15.000 quilòmetres recorreguts a peu acompanyant el cavall que arrossegava el cotxe-llar (una mena de rulot) pintat com una pissarra per poder-hi escriure. I tota aquesta aventura amb una nena petita i molta escassetat de calés. El seu periple per vora d’una dotzena de països el van poder explicar en més d’una vintena de llibres, publicats posteriorment. Tres d’ells els vaig trobar de seguida, a la magnífica biblioteca que tenim a l’escola Isabel de Villena. El primer era, potser el més conegut, O catalão (Un català a l’Amazònia). El segon es titulava L’Amèrica marginada i portava una dedicatòria manuscrita a la fundadora de l’escola, Carme Serrallonga, signada per ambdós autors. El tercer era una reedició de l’any 86, sorprenentment prologada per Marta Ferrusola.

Josep (delineant, pintor i escriptor) i Anna (escriptora) tenien una personalitat ricament polièdrica: catalanistes, esperantistes, indigenistes, ecologistes, naturistes, lluitadors socials... Val molt la pena, us ho recomano fervorosament, que seguiu indagant, pel vostre compte, sobre els protagonistes d’aquesta història. Jo vaig tenir la sort de poder parlar amb la seva filla, la petita Carme. Per casualitat, vaig veure que feia campanya per la CUP i fent un parell de trucades, vaig aconseguir-ne el telèfon. Tenia moltes ganes de comunicar-li la meva emocionant troballa.