La primera vegada que vaig observar les obres del Cristòfol Pons, amb les seves imatges tan radicals, per a les nostres societats pacificades per governances democràtiques, em va venir a la memòria l'última entrevista que va fer La Stampa a Pier Paolo Pasolini, hores abans de la seva tràgica mort, el 8 de novembre de 1975, i que porta com a títol Tots estem en perill. No en va, les imatges exquisidament elaborades d'assalts a oficines de l'FMI, em recordaven altres moments dels anys seixanta i setanta del segle passat. Aquests relats ficticis presentats en un format de narrativa gràfica, bevien de la font romàntica d'unes altres lluites, encara no guanyades.

​

El que fa interessant les paraules de Pasolini, és l'anàlisi clarivident del funcionament d'algunes de les estructures de poder de les societats democràtiques capitalistes, i tota la violència implícita en el seu desenvolupament. Trobant la causa en una educació comuna i obligatòria, que equivocada, forma tant a subjugats com a subjugadors. Per la qual cosa, tots desitgem les mateixes coses, que ens empenyen a la competició per tenir-ho tot, costi el que costi. Aquesta educació rebuda ha estat: tenir, posseir i destruir. Faig ús de la meva violència per obtenir el que vull. Jo exerceixo el meu dret-virtut. Soc assassí i soc bo.

​

Pot ser que, aquest pensament expliqui una part del perquè el sistema capitalista fagocita qualsevol intent de fugida dels seus preceptes, i també la majoria de les vegades, ens fa acceptar qualsevol mesura autoritària de les estructures polítiques, que en teoria, continuen sent democràtiques.