top of page

ES ESA RADICALIDAD LA QUE AGITA MI ESPÍRITU E IMPIDE LA INDIFERENCIA
Cristòfol Pons
Del 14 de gener al 17 de febrer de 2023

La primera vegada que vaig observar les obres del Cristòfol Pons, amb les seves imatges tan radicals, per a les nostres societats pacificades per governances democràtiques, em va venir a la memòria l'última entrevista que va fer La Stampa a Pier Paolo Pasolini, hores abans de la seva tràgica mort, el 8 de novembre de 1975, i que porta com a títol Tots estem en perill. No en va, les imatges exquisidament elaborades d'assalts a oficines de l'FMI, em recordaven altres moments dels anys seixanta i setanta del segle passat. Aquests relats ficticis presentats en un format de narrativa gràfica, bevien de la font romàntica d'unes altres lluites, encara no guanyades.

El que fa interessant les paraules de Pasolini, és l'anàlisi clarivident del funcionament d'algunes de les estructures de poder de les societats democràtiques capitalistes, i tota la violència implícita en el seu desenvolupament. Trobant la causa en una educació comuna i obligatòria, que equivocada, forma tant a subjugats com a subjugadors. Per la qual cosa, tots desitgem les mateixes coses, que ens empenyen a la competició per tenir-ho tot, costi el que costi. Aquesta educació rebuda ha estat: tenir, posseir i destruir. Faig ús de la meva violència per obtenir el que vull. Jo exerceixo el meu dret-virtut. Soc assassí i soc bo.

Pot ser que, aquest pensament expliqui una part del perquè el sistema capitalista fagocita qualsevol intent de fugida dels seus preceptes, i també la majoria de les vegades, ens fa acceptar qualsevol mesura autoritària de les estructures polítiques, que en teoria, continuen sent democràtiques.

Les imatges presentades en aquest projecte artístic, funcionen com a mediadores del pensament crític al voltant de la violència que s'exerceix des del poder, i la seva implementació i acceptació per fer front a qualsevol crisi originada pel sistema que representa. A la fi, una mena de distopia acceptada a través de la cultura de l'entreteniment, que sempre s'avança en mostrar el pitjor dels mons possibles, i que serveix de vacuna antirevolucionària per al que ha de venir.

L'artista flueix amb els codis visuals de la narrativa gràfica, que facilita la lectura del concepte del relat de la contra-violència que atempta contra la de l'estat del capital. Aferma d'aquesta manera, que també l'art pot ser una forma de resistència i de denúncia de problemes socials i polítics.

Malgrat que semblin paradoxals les intencions de l'artista, que es comunica a través d'un llenguatge que pertany a unes de les institucions més hermètiques i possiblement autoritàries. Cristòfol Pons, sap que no hi ha un sol camí, i que per més sòlides que semblin les estructures hegemòniques de la institució Art, es pot treballar creant espais d'inspiració per prendre mesures per canviar el món.

Lídia Porcar

PASOLINI Pier Paolo. Todos estamos en peligro. La Stampa. Suplemento “Tuttolibri”. 8 de novembre de 1975. El viejo Topo.

https://www.elviejotopo.com/topoexpress/todos-estamos-en-peligro/

bottom of page