ESPERANT L'HARMAGEDON

Pau López

Del 31 de gener al 20 de març de 2015

1/11

ASSAIG VISUAL SOBRE EL BÚNQUER

Tot esdeveniment bèl·lic deixa cicatrius, tant en les persones que el viuen, com en els paisatges que els suporten. Recordo el meu viatge al camp de batalla de Verdun, o a la línia Maginot. Però a banda d’aquests grans escenaris, la guerra es mou de forma descentralitzada, s’obre com un ventall de diversos espais que conformen un territori en lluita. Quan tot acaba, les restes de la guerra, sovint queden disseminats i inútils, formant estructures que participen activament en el paisatge, modificant-lo, i transportant als nostres dies els ressons del conflicte armat.

El dia 24 de gener de 2015, l’agulla del Pèndol de l’Apocalipsis, creada a l’any 1947 i que simbolitza la imminència d’un cataclisme mundial, fou avançada 2 minuts i s’apropa la fatídica mitjanit, degut al canvi climàtic junt amb la cursa armamentística nuclear. Aquesta notícia, gairebé no va transcendir als mitjans, però la coincidència amb la instal·lació del Pau López, fa que ens replantejam el missatge de la mateixa. Pot ésser que el reso de les guerres passades reverteixin en el nostre moment actual.

Els espais, anteriorment habitats por metralletes, canons i soldats, ara romanen en silenci, només el vent i el fragor de la mar -així com algun turista despistatpenetren en aquestos monuments que segueixen en peu, recordant-nos l’horror de la guerra. Malgrat del seus trets bèl·lics, tenen cert efecte morbos; quan trobem els búnquers, on la memòria sobre els mateixos llocs sembla haver desaparegut, pensem en les vides que van hostatjar, sia en curt o llarg termini, esperant a l’adversari fora de les troneres. Quasi soterrats, observen el passar del temps amb

la lentitud d’una sublim tensió.

En Pau López reprèn l’estudi de Paul Virilio, “Bunker Archeology”, perllongant-lo sobre los búnquers de la guerra civil espanyola que es localitzen en la costa mediterrània, però a diferència de l’estudi del teòric francés, abandona la postura d’un erudit documental, per donar-nos una mirada irònica sobre la guerra i les seves “arqueologies”.

En la instal·lació “Esperant l’Harmagedon”, l’artista ens convida a descobrir, a través de la seva mirada, aquests espais, on l’oblit fa presència i que demostren la fragilitat de l’ésser humà , malgrat la destrucció que en sí mateix provoca. Alhora que ens interna dins l’abandonament, ens mostra els usos actuals d’alguns d’aquests búnquers i que per sort la vida continua, sense dramatització, entorn d’ells.

Antonio Luque

SOBREVIURE AMB EL MÍNIM

 

A Holanda un búnker de la II GM tallat per la meitat guanya premis i és considerat patrimoni de la UNESCO. Aquesta béstia de formigó ha aconseguit fa uns anys ser el que mai ha sigut i enterrar per complet tot el significat que li embolicava. Abans hermètic gaudeix ara d'una gran viabilitat per part dels visitants, ja que abans era impossible accedir a ell per problemes d'inundació. Això em porta a reflexionar sobre la posició amb la qual expliquen els nostres búnkers de la Guerra Civil, aquí en la costa.

Molts d'ells oblidats i inundats pel mar intenten lluitar contra l'oblit, aquestes proves de formigó queden soterrats sota els seus propis fonaments, parets i enderrocs, el pas del temps els enterra sota sorra. És qüestió ja de deixar a la imaginació que faci un viatge en el temps. Aquestes zones de seguretat han passat de ser vies d'escapament, un lloc que proporciona protecció, un refugi, a ser el lloc on van els nens a jugar. Però no tot és oblit per a ells, ja que avui dia també existeix interès per ells per part d'uns pocs que intenten que aquests trossets d'història es conservin. Fins i tot existeixen rutes turístiques!

Actualment els búnkers més moderns encara conserven algunes de les seves funcions d'orígen, no és difícil imaginar-nos al president de la Casa Blanca tenint reunions de partit en aquestes modernes zones de confort, amb aire condicionat i tot. Fins i tot qualsevol de nosaltres podria construírse el seu propi búnker, les instruccions estan aquí mateix en internet, i així poder protegir-se de possibles catàstrofes ambientals o aquesta imminent tragédia nuclear que ja entra en els plans de molts igual que l'apocalipsi zombi.

A Pau López com a tots li espanten moltes coses però no va començar la seva acció amb pretensions de medium messiànic, va jugar el seu paper en les trinxeres, al carrer i no en un búnker ni pis franc.

La seva acció en la que enterrava a algú sota sorra, em va portar a pensar que tots hem jugat alguna vegada a la platja a enterrar-nos sota la sorra i quedar-nos quiets i així sentir el seu pes sobre nosaltres i dificilment intentàvem aguantar tot el possible. En aquest cas la sorra que anava relliscant després de cada respiració va quedar com a prova que aquí algú va intentar sobreviure enterrat, però el factor temps inundava el lloc i el públic espectant no oblidava aquella presència enguantada en un vestit de neoprè.

L'entrada d'aire i la seva circulació són essencials, així com el tub de respiració en l'obra d'en Pau, ja ni tan sols parlem de climatització o aire condicionat, sinó de respirar aire pur, net. En una gàbia corre l'aire, sota terra o mar, soterrats, tancats, fa que aquesta part minúscula de l'equació, aquesta necessitat de respirar, sigui la que desencadena tot i sigui la part essencial per mantenir-se amb vida.

Així com aquest conducte respiratori, l'embolcall que ens cobreix és una part important I no és res sense una obertura, sense una via de fuita a la qual sortir i tornar. Aquest concepte de cobertura o embolcall que en el cas d'un producte alimentici el salva de qualsevol tipus de contaminació és important també en l'obra de l'artista on aquest vestit de neoprè conjuntament amb el tub de respiració proporcionen una mínima seguretat per protegir-se.

Tant l'antiga momificació com la més actual criopreservació, sobretot la del tipus dels viatges espacials, són intents per protegir físicament el cos i per tant la nostra part immaterial. Sentim la necessitat de protegir-nos físicament per poder continuar vivint. Tant les benes, com el vestit de neoprè en l'acció de Pau, com el va significar el feltre per a Beuys, són elements actius en la protecció i preservació del cos, i per això en la performance els materials són claus per a la tèrmica i la respiració.

El concepte de “ viure amb el mínim” que articula el discurs performatiu pot relacionar-se enterament amb ser un nòmada o un nou nòmada, que són dues coses ben diferents. Un nou nòmada reflexiona sobre la importància o no de les possessions materials per a major benestar. El minimalisme s'apodera de l'economia, i entren en joc l'autosuficiència i la vida senzilla, aquesta actitud congrega en l'actualitat cada vegada més seguidors. Per contra el nòmada dels pobles nòmades de tota la vida no tria, així com el mileurista tampoc. Viure amb el mínim és la seva realitat, però la clau està, en si espiritualment també viuen amb el mínim, valorant així un altre tipus de riquesa, immaterial, més sensible i susceptible a modificacions. El que valorem està aquí susceptible també a l'oblit però la conservació de la memòria i la història ja sigui del nostre propi passat, dels nostres moments viscuts soterrats sota un sense fi de records o d'altra banda la petjada d'una història comuna, és una posició d'elecció pròpia així que cadascú s'atrinxeri en el camí que desitgi.

Beatriz Luque Lozano

DESDE EL INTERIOR DE UN BÚNKER MÍNIMO

La palabra hebrea Harmagedon significa “montaña de Megido”, el lugar donde, según La Biblia, los reyes de la tierra se reunirán para prepararse para la batalla del final de los tiempos. Con el ánimo de darle relevancia al concepto de “lugar”, Pau López conserva la H original en el título para su exposición “Esperant l’Harmagedon“, una instalación en la que reflexiona sobre los búnkeres que pueden encontrarse en nuestras costas como testigos de un tiempo en el que su existencia fue necesaria.

Para inaugurar la exposición, Pau ideó una performance sintetizando “experiencia búnker” y poder llevarla al interior de la galería de arte. Consistiría en sepultarme completamente, vestido de buzo, bajo 200 kg de arena, y aguantar allá el máximo tiempo posible. Es decir, sobrevivir en un búnker mínimo el máximo tiempo posible.

El máximo tiempo posible fueron una hora y diez minutos. Durante esos setenta minutos no tuve otra cosa que hacer que respirar, lidiar con las incomodidades y pensar qué significan sobrevivir y búnker mínimo. Sobrevivir en este caso significaba permanecer enterrado hasta que me sacaran. ¿Cuánto iba a aguantar? ¿Cuánto aguanta un ser humano en un búnker? ¿Qué es lo que hace que aguantes o dejes de aguantar?

Yo sabía que cuando quisiera podía salir. Tenerlo presente hacía más soportable el dolor de espalda, el ahogo, el frío… Sabía que aquello acabaría en cierto momento, que saldría e iría a tomar algo con mis amigos.

Me pregunté si esa convicción sería un elemento imprescindible para sobrevivir: el saber que la situación tiene final. En este sentido, más que “esper ando el armagedón”, lo que el habitante del búnker espera es que pase el armagedón. Tiene fe en ello. ¿En qué se parecen la fe, la esperanza y la convicción? En los tres casos, se crea una razón para continuar soportando la situación. Cualquiera de las tres nos sirve para ayudar a adaptarnos a la situación.

Puede que esa sea la habilidad humana esencial para sobrevivir, la habilidad de adaptarse al cambio. De mi habilidad para concentrarme en algo (mi propia respiración, los sonidos del exterior o estos propios pensamientos) dependía que consiguiera olvidarme de lo que podía hacerme salir (es decir, fracasar en el intento de sobrevivir) de mi búnker mínimo: la urgencia por liberarse de la oscuridad, la presión y la inmovilidad. Me imaginaba cómo debía ser morir enterrado, estando tal cual yo estaba pero sin saber si vas a salir o no. Recordaba las historias de gente rescatada bajo los escombros tras largos periodos de tiempo. ¿Cómo consiguieron sobrevivir? Manteniendo la esperanza de que alguien o algo les sacara se adaptaron a la situación. Se aferraron a su vida, que al final, es lo único que tenemos. Lo cual responde a la primera pregunta: el búnker mínimo soy yo mismo, el único responsable de saberme adaptar a las situaciones que pueda encontrarme en mi vida, sin perder la convicción de que, al final, hasta el Armagedón se convierte en pasado.

De Miután

Esperant l'Harmagedon de Pau López
Esperant l'Harmagedon de Pau López
Esperant l'Harmagedon de Pau López
Esperant l'Harmagedon de Pau López
Esperant l'Harmagedon de Pau López
Esperant l'Harmagedon de Pau López
Esperant l'Harmagedon de Pau López
Esperant l'Harmagedon de Pau López
Esperant l'Harmagedon de Pau López

Fotografies: Cristina Serra

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now