LA MORT QUE ES QUEDA
Lídia Porcar
Del 20 de maig al 30 de juny de 2023
Les vides de les persones giren al voltant de coses que les han marcat, que les han determinat, que les han fet ser com són.
D'això en podríem dir esdeveniments, fets que han passat o no en un moment donat, però que el seu valor no rau en la seva temporalitat, sinó en la seva autoritat; en ser tan absoluts que esdevenen l'única cosa que ha passat, passa i passarà.
Els esdeveniments no es troben inserits en el temps, sinó que el generen. Són la condició de possibilitat de la historicitat de les coses. Però és una historicitat sempre determinada; un cop esdevingut, tot el que vingui després d’ell girarà al seu voltant, respectant la seqü.ncia concreta que aquest ha marcat implícitament amb la seva lògica de tancament.
Podríem entendre els esdeveniments com a situacions que constantment s'actualitzen i en actualitzar-se generen una realitat determinada.
Són el fet etern que es troba com a substrat de la vida de les persones, però també el que uneix a les persones en societat. Ja sigui en forma d’estat, de poble o de petita comunitat, l’esdeveniment genera un temps i un espai col·lectius.
Un esdeveniment es converteix en tragèdia quan és un fet no desitjat que esdevé etern, quan estem condemnats a viure per sempre una cosa que ha passat un moment donat i que no ens agrada.
Molts pobles i nacions s'han format a partir d'esdeveniments traumàtics, experiències que els han tancat en una lògica determinada de la qual difícilment en podran sortir.
L’esdeveniment que funda Israel és l’holocaust i el que conforma Palestina és l’ocupació d’Israel.
El nacionalisme es basa en els esdeveniments fundacionals per a despertar les seves passions i en les religions, funcionen com el temps mític que els creients reviuen a partir del ritual.
L’obra de la Lídia tracta d’un esdeveniment, la fi del món, però el dissol; no superant-lo de manera dialèctica, englobant-lo en un altre esdeveniment que l’inclogui, sinó convertint-lo en esdevenir i assolint una indeterminació en la contemplació.
La nostra cultura ha resolt el problema de l’esdeveniment a partir de la intervenció dels miracles.
El miracle és la possibilitat d’obertura després de la marca que deixa l'esdeveniment.
És la possibilitat que tot és possible, de què en qualsevol moment l’ordre de totes les coses pot renovar-se completament, sense haver de recórrer a les configuracions creades pels fets del passat.
Si l’esdeveniment congela el temps de tota una cultura, el miracle és la possibilitat de l'esdevenir, de la temporalitat entesa com a obertura cap a l’infinit.
Si la força dels esdeveniments rau en la seva facticitat, la força dels miracles rau en la seva possibilitat.
Els miracles no tenen per què succeir per a generar una obertura en l’ordre de les coses, només és necessari que es mantinguin com una amenaça sobre l’establert.
La fe és la creença en aquesta possibilitat i és indispensable per a mantenir la llibertat com a potència.
En plantejar la destrucció del nostre món com un fet traumàtic que es desenvolupa en una temporalitat difusa i no com un esdeveniment fundacional de la realitat, la Lídia instaura la possibilitat de la fe.
Des d’aquesta visió la destrucció de tot el que coneixem i el patiment que l’envolta, es tenyeix d’una fina capa de fe que ens permet mirar el nostre futur amb una espurna d’esperança i amb una mica de sort, obre la possibilitat que puguem transitar el desastre cap a nous espais de llibertat.
Quim Martorell Porcar
Fotografies: La Grey