“… Com més la Laudòmia dels vius es replega i es dilata, més creix l'extensió de les tombes fora dels murs. Els carrers de la Laudòmia dels morts són justament amples perquè hi pugui girar el carro de l'enterramorts i s'hi aboquen edificis sense finestres; però el traçat dels carrers i l'ordre de les estances repeteix el de la Laudòmia vivent i, com aquesta, les famílies estan cada vegada més amuntegades, en estrets nínxols superposats. A les tardes de bon temps la població viva visita els morts i desxifra els propis noms en les seves lloses de pedra: a semblança de la ciutat dels vius aquesta transmet una història d'esforços, ires, il·lusions, sentiments; només que aquí tot s'ha tornat necessari, sostret a l'atzar, encasellat, posat en ordre. I per sentir-se segura la Laudòmia vivent necessita cercar en la Laudòmia dels morts l'explicació de si mateixa tot i el risc de trobar-se allí de més o de menys: explicacions per a més d'una Laudòmia, per a ciutats diverses que podien ser i no han estat, o raons parcials, contradictòries, enganyoses.”

​

Les ciutats invisibles. Italo Calvino

​

Dins les cultures anomenades primitives, la convivència amb la mort és un fet fora de qualsevol dubte. La mort és un element cultural de summa importància. És en el nostre món, aparentment civilitzat, on releguem el fet de morir a un segon pla, o simplement intentem no parlar-ne.

​

“Laudòmia”, ens enfronta a una situació inusual, els límits entre el món dels morts i el dels vius es confon. S’entrellacen. Es crea una inflexió sobre on comencen l’un i l’altre. En el seu treball, de perfils inquietants, som testimonis de com la Laudòmia viva es fusiona amb la Laudòmia dels morts. Les dues ciutats gairebé no es distingeixen i costa pensar si la Laudòmia dels difunts no ha envaït irremeiablement la tempestuosa ciutat dels vius.

​

Veient l’obra de Francesc Roig, en aquesta exposició, em venen a la ment les ciutats dormitori, que acullen en nínxols de pocs metres quadrats una ingent població arreu del món.