L’obra  de Marcel Pey sorgeix entre les ombres com un estigma, una alerta, un crit inútil i compassiu… Dins un món que la publicitat ha convertit en el bordell del capitalisme, alguns agents de la poesia rescaten imatges per transformar-les en vida. Les forces paganes es recreen en la consumició de tot el considerat digerible mentre la resta queda fora. En aquests universos paral·lels, algunes criatures contemplen el moviment de resistència com un fenomen tan absurd com la mateixa inèrcia dels esdeveniments, del que passa dins el control. Els genets de la inestabilitat cavalquen solitaris a la recerca d’ulls: el sentit forma part del contrasentit. Abans udolaven lluny de la nit obscura inanimada, després van percebre els capricis del cosmos. Avançàvem en contra direcció convençuts mentre els orgànics més lleials pidolaven república. Altres vomitaven mots o es reien del no-res en fascinants descapotables per les avingudes de Salou. Tot era mar, tot era cel, tot era el que tu et volguessis imaginar. Marcel Pey conduïa. 

David Castillo (rapsoda en blue dels peyversos)