Et in Arcadia Ego (*)

 

Tothom (quasi tothom), valora el temps de la infantesa des d'una perspectiva de paradís perdut. Altres (moltíssims), saben que no va ser així, i quan eren criatures somiaven a créixer de pressa per fer-se a la mesura una Arcàdia que compliria tots els seus desitjos. De fet, no hi ha res més saludable que un infant amb desitjos de créixer, i un adult que celebra totes les etapes de la vida, malgrat que els paradisos no existeixin.

 

Pot ser, l'artisticitat és quelcom sense límits, entre el passat, el present, i fins i tot, el futur que encara no existeix (igual que els paradisos).

 

Roger Caparó és un artista que ha construït el seu taller en l'espai potencial de la seva infantesa, i en contacte directe amb la terra, les pedres, les herbetes, els arbres, l'aigua, el foc i els animalons que habiten tots els clots del tros. Es proveeix d'aquestes matèries primeres, per inventar formes i artefactes, que sovint expressen un gest o una acció mínima. Es tracta d'un art que no vol ser art, com el poema sobre els nens de Peter Handke, en la pel·lícula de Wim Wenders, Himmel über Berlin (Cel sobre Berlín): “Quan el nen era nen, no sabia que era nen...”

 

En algunes obres l'execució sembla tan fàcil que és una invitació a l'expressió universal. Però no ens enganyem, el minimalisme de la tècnica amaga la complexitat de la intuïció que dirigeix a l'artista en l'elaboració de l'obra. Sense intuïció no hi ha art, ni tampoc espectador.

 

Hi ha una voluntat de reafirmar la identitat o la pertinença el que és rural, encara no del tot contaminat, per globalitats urbanes alienes. El Roger sap que no tot és bucolisme, i és per això que, moltes de les seves obres respiren ironies o petits acudits de poema objecte.

 

Combinacions difícils d'oblidar: terra + aigua= fang. Fang + foc = pedra. Pedra+ aigua+ vent = clot. Terra + aigua + foc + mà = pedra amb ratlles i forats (clots). El gest de la mà imita i accelera l'acció natural. La mà també és natura quan dibuixa els itineraris ocults dels clots, o dels punts-forats d'aquesta terra que incita als artistes a pensar en constel·lacions.

 

No abandonar el Paradís requereix molta dedicació i tossudesa, com la de tots i totes les artistes locals que consideren que existeix una connexió universal entre tots els punts-forats del món, i que no cal anar més lluny, per trobar l'espai virtual de la senzillesa.

 

Lídia Porcar

 

(*) Títol de l'obra de 1639 de Nicolas Poussin.