La bellesa és un misteri, diu Simone Weil, i que si estem sols en plena natura i amb disposició a l’atenció, alguna cosa ens empeny a estimar el que ens envolta i aleshores ens adonem que el món és bell. Sens dubte, tots i totes hem sentit alguna vegada aquesta emoció que ens traspassa de manera íntima sense idees, valors ni creences preconcebudes, i sovint pensem en com seria la vida quotidiana sense una cultura material basada en altres tipus d’experiències d’arrel consumista.
La Núria Rion fa temps que desenvolupa relats visuals sobre les persones que vivien en el passat en entorns rurals molt a prop o al bell mig del bosc, i ho fa a partir de les restes d’habitatges en ruïnes que es troben ocults entre esbarzers i fullaraca, on l’espai natural és un refugi per a la biodiversitat sense l’acció directa de l’activitat humana. L’abandó de l’economia productiva del bosc ha canviat el paisatge en un curt període de temps, i els residus de masets i marges són el testimoni de les construccions d’una pagesia humil de muntanya que havia creat un ambient protector. Segons sembla, el bosc ha sigut i és refugi per a tot tipus d’esdeveniments relacionats amb la vida, a la qual no li cal cap observador perquè esdevingui.
L’artista a través d’aquesta feina de descoberta dels vestigis d’hàbitats situats en àrees muntanyoses, ha realitzat un procés cognitiu de l’entorn natural, que l’ha duta a desenvolupar una experiència sensitiva amb el bosc que recull en sèries de dibuixos que són empremtes, rastres o senyals de les coses que passen en aquests espais no del tot definits per l’acció humana. Amb aquestes obres la Núria Rion segueix treballant en el territori plàstic que més li agrada: el de la subtilesa i el significat obert. El suport lleuger del paper funciona com a membrana o epidermis de la vida del bosc que es manifesta en les escorces dels arbres i els antics camins esborrats pel pas del temps. Mapes i rutes íntimes que s’afegeixen a les cartografies topogràfiques indicadores de toponímies, que defineixen espais sense la funció que els hi va ser atribuïda.
No hi ha cap intenció d’investigació d’un territori concret i el bosc és presentat com a idea genèrica de tots els boscos possibles. Tampoc hi ha nostàlgia d’un temps passat, sinó l’acceptació de la nova fesomia de l’espai fet de múltiples capes ocultes que s’han format amb el temps geològic. Es complau en les troballes residuals de les construccions dels antics habitants que són intuïts com a molt més vinculats al medi natural. No rebutja cap objecte que coexisteixi amb l’entorn i, d’ençà que la producció industrial de la nostra cultura s’ha generalitzat, és habitual trobar-nos amb tot tipus de deixalles que, a contra cor, també formen part del paisatge. Sovint, l’artista ens mostra la imatge d’una andròmina contemporània abandonada al bosc i, no exempta d’ironia, la converteix en un objecte d’ús destinat a la contemplació.
L’art no esvaeix dubtes i no tanca els significats però presenta diferents maneres de viure al món, i també li cal una disposició cap a l’atenció per descobrir què és el que ens captiva en el refugi de la sala d’exposicions, sobretot, després de la inauguració. L’atenció que ha posat l’artista en el recorregut de l’obra es transmet amb la mateixa intensitat a l’espectador.
Lídia Porcar
 |  |  |  |  |  |
|---|---|---|---|---|---|
 |  |  |  |  |
Fotografies: Francesc Roig