Quan un artista prepara una exposició, potser de forma inconscientment inercial, intenta donar al seu conjunt d’obres un sentit global que potser particularment no necessiten. Aquest intent o pretensió unificadora pot rebre diversos noms: estil, veu pròpia, coherència estètica o qualsevol altra parida per l’estil, valgui la redundància. Sempre, però, hi ha una peça, o dues, que irremeiablement s’escapen de la norma imposada. Quadres feréstecs, fotografies travesseres o escultures que no casen ni amb el seu propi motlle. Tota aquesta producció rebel té per al propi artista una atracció estranya i inquietant.

Passa ben al contrari quan l’artista prepara una obra singular per allò que s’ha anomenat tradicionalment “exposició col·lectiva” i que, darrerament, passa per ser poc més que la tria selecta d’aquesta nova figura del món de la creació anomenada, segons s’escaigui, “comissari” o “curador”. En aquests tipus de treballs l’artista sol deixar-se anar una mica més ja que, més que voler acoblar-se dòcilment al tema global de la mostra o al concepte inintel·ligible amb que el curator de torn ha batejat tot l’invent, el que vol és marcar territori, ser el més diferent possible de la previsible homogeneïtat que l’epígraf corresponent desitja.