LABORATORI DEL PAISATGE UN ESPAI DE CREACIÓ OBERTA
L’exposició que veieu avui vol comunicar l’experiència vital d’un aprenentatge artístic fet de manera col·lectiva. La posada en escena pretén concretar en un grapat d’objectes i imatges un procés per al qual les obres no són el fi últim i necessari, malgrat la intensa perseverança del col·lectiu per assolir-les.
Si d’antuvi sobta la proposta pedagògica del Laboratori del Paisatge, pensant-hi una mica i amb calma, sorprèn que la metodologia que es proposa no sigui més freqüent.
Al Laboratori del Paisatge és vol aprendre a fer art avui. Caldria suposar que a totes les aules on assisteixen estudiants d’art es comparteix aquest objectiu, però la veritat és que aquest és un fet força excepcional.
Sovint s’estudien les més emblemàtiques obres d’art que han fet els artistes al llarg de la història. En el millor dels casos aquesta passejada per la història inclou períodes molt diferents, diferents orígens geogràfics i diferents contextos socials, religiosos i polítics. Sovint s’ensenyen i aprenen tècniques per fer, amb uns materials o uns altres, coses d’aquesta o aquella manera. L’allau de receptes, manuals, tutorials, trucs, estris, procediments, habilitats..., ens podria mantenir entretinguts tota una vida.
Però més enllà d’aquesta immersió en la història de l’art i de l‘entretinguda recerca d’una excel·lència tècnica plana una urgent pregunta que aclapara a qui vol esdevenir creador: Què puc fer, què he de fer, jo, avui, aquí, per esdevenir artista? Puc ser artista? Tinc el què fa falta? Cal que ho sigui? Què és l’art avui, en aquest temps canviant, convuls i desorientat? Existeixen una doctrina, un paradigma, raonables i majoritàriament acceptats, al respecte? La urgència d’aquestes preguntes topa amb un mur d’inseguretats i dubtes que conviden a fugir d’estudi, aplaçant indefinidament el moment de fer-hi front. Mentrestant el neguit segueix desesperant els estudiants que són lliurats a una confusió solitària a l’espera d’una “il·luminació”.
Al Laboratori del Paisatge, simplement, han dit som-hi, parlem-ne. Perquè, potser, avui, el primer o l’únic què cal fer per a fer art és fer front a aquestes preguntes. No esperar ni un sol dia més. No esperar a saber encara una mica més d’això o d’allò. No seguir confiant en l’arribada d’una resposta clara que ens aplani el camí i escampi la boira. Cal submergir-se en el dubte, viatjar al cor de la pregunta, de manera decidida, conscient i lúcida. Informar-se? Si. Estudiar? Si. Practicar? Si. Però refermar de manera immediata i valenta la nostra voluntat d’esdevenir els creadors que el nostre temps necessita. Aquest temps canviant, convuls i desorientat.
L’art és una creació social i cultural. L’art i l’artista necessiten una comunitat, un públic, un context social i cultural per esdevenir un fenomen expressiu i comunicatiu. Aquesta imprescindible dimensió pública i interactiva converteix el grup que es crea dins l’aula en el primer laboratori on cuinar aquesta pràctica, el primer espai d’interacció per socialitzar-la. Els moviments artístics de les passades dècades ens mostren com diferents grups de creadors durant períodes de dos, tres o quatre anys, han elaborat les seves propostes en processos d’aprenentatge compartits. Perquè aquest aprenentatge individual cal fer-lo sempre dins el grup. Benvinguts al Laboratori del Paisatge.
Jordi Martorell