SOSPITO QUE LA GENT CONSPIRA PER A FER-ME FELIÇ

Cristina Ferré

del 23 d'abril al 20 de maig de 2016

L'home tendeix a seguir el sentit de la pròpia badoqueria.

La felicitat és una forma de badoqueria.

Josep Pla

 

El focus d'interès de la proposta de l'exposició se situa en dos àmbits: el mite de la felicitat i la cartografia social. L'artista utilitza les immenses possibilitats d'ambdós com a pinzellada conceptual, per endinsar-nos en la facultat imaginativa de la creació, a través d'una experiència carregada de sentit, emoció i intriga. 

Cristina Ferrémostra certes coincidències que es donen en l'ús dels balcons urbans, per reflexionar sobre l'existència dels seus habitants. Aquesta recerca de l'espai profà de l'urbanisme, li serveix per fer una aproximació subjectiva als moments plaents en qualsevol circumstància de la vida. Els paràmetres que utilitza per a la construcció d'un “mapa de la felicitat”, fan referència a un temps  irrellevant, juganer i anecdòtic. No busca res semblant a l'hedonisme, i sense estridències construeix una ruta urbana de certs objectes dipositats als balcons, que actuen com a senyals de la quotidianitat domesticada. 

Els indicis que al darrere de la finestra hi ha criatures jugant, un amant dels jardins en torretes o una taula parada amb les estovalles eixugades al sol, ens referma en el temps de les accions petites i plaents. Malgrat la insistència del pensament contemporani més utòpic, no hi ha tantes oportunitats per habitar els territoris del desig, i és per això que la proposta de l'artista no està exempta d'interès: la seva cartografia mostra l'obvi per revelar el que està ocult. 

Els espais seleccionats són prolífics en delícies senzilles, oberts a la llum i tafaners de mena. Ningú amaga el tràfec de la rutina diària: plantes, animals, roba petita estesa, joguines, andròmines o cotxets a les escales. Són espais caòtics, que no proporcionen les belles imatges del disseny d'interiors, i reivindiquen una certa anarquia utòpica de gènere femení. Resulta curiós que ara, des de l'arquitectura i les institucions es vulgui tornar a recuperar aquesta manera de copsar l'espai habitable, amb la recuperació dels terrats dels edificis per a ús col·lectiu. La guia de viatge que ens ofereix Cristina Ferrés'allunya de la geometria claustrofòbica de la modernitat, i transita pels barris més vells i humils, on la pràctica dels espais habitables no està programada. 

Pèrdua i supervivència, però no enyorança de la manera de viure d'abans. L'artista es pregunta com som, i com podríem ser, a través de tot allò que existeix des de sempre. L'itinerari representat amb els dibuixos i les fotografies són la relació que ha mantingut amb l'espai del recorregut, construint un mapa de categories i pràctiques deduïdes per l'aparença real, imaginària i simbòlica de les coses.

Els paràmetres d'aquesta cartografia són una simulació o un joc, que li permeten trobar allò que referma el seu parer sobre la felicitat, a través d'una activitat lliure, incerta i amb les seves pròpies regles. 

 

Lídia Porcar

Sospito... de Cristina Ferré
Sospito... de Cristina Ferré
Sospito... de Cristina Ferré
Sospito... de Cristina Ferré
Sospito... de Cristina Ferré
Sospito... de Cristina Ferré

Fotografies: Kandi Álvarez

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now